La pregària a Sant Antoni de Pàdua és la que et pot servir a la cerca d'aquesta anhelada núvia.
«Tu que estàs ple de glòria, amor, bondat i moltes virtuts que Déu t'atorgo perquè poguessis fer grans miracles per a les persones d'aquest univers tan gran.
T'aclamo avui a tu que ets bo amb tot aquell que necessita la teva ajuda, que ets piadós amb tot aquell que busca la felicitat de tenir un amor ideal al seu costat, tu que aquest amor t'imploro puguis concedir-me la felicitat i la felicitat de poder trobar l'amor que m'acompanyés sempre, per poder trobar aquesta persona ideal, la meva altra meitat, el complement a la meva vida, la peça que em falta per armar el meu món.
Et demano que m'ajudis a trobar aquesta ànima bessona que espera per mi que pensa en mi, preguntant-també en què part de l'món estaré, pensant en el moment que puguem unir les nostres ments, el nostre cos, el nostre esperit, els nostres cors.
Sé que tu m'escoltessis i m'ajudessis amb les meves pregàries demanant per mi al nen Jesús amb qui vas estar sempre i al déu pare tot poderós que et brindo de tants dots, de glòria i benedicció perquè així la meva ànima trobi la felicitat al costat del meu amor etern».
Amén.
Índex de Continguts
Qui va ser Sant Antoni de Pàdua?
Sant Antoni va néixer com a Fernando Martins a Lisboa, Portugal. Va néixer al si d'una família acomodada i als quinze anys va demanar de ser enviat a l'Abadia de Santa Cruz a Coimbra, la llavors capital de Portugal. Durant la seva estada a l'abadia, va aprendre teologia i llatí.
Després de la seva ordenació sacerdotal, va ser anomenat mestre de cerimònies i responsable de l'hospitalitat de l'abadia. Quan els frares franciscans van establir una petita ermita als afores de Coimbra dedicada a Sant Antoni d'Egipte, Ferran va sentir el desig d'unir-s'hi. Finalment, Ferran va rebre permís per deixar l'abadia i poder unir-se a la nova ordre franciscana. Quan va ser admès, va canviar el nom pel d'Antonio.
El 1224, Francesc va confiar a Antoni els estudis dels seus frares. Antonio tenia un llibre de salms que contenia notes i comentaris per ajudar a l'ensenyament dels alumnes i, en una època en què encara no s'havia inventat la impremta, ho valorava molt.
Quan un novici va decidir abandonar l'ermita, va robar el llibre valuós d'Antonio. Quan Antonio va descobrir que havia desaparegut, va resar perquè el trobessin o els el tornessin. El lladre va tornar el llibre i, en un pas més, ho va tornar també a l'Ordre.
Es diu que el llibre es conserva avui al convent franciscà de Bolonya. Antonio va ensenyar ocasionalment a les universitats de Montpeller i Tolosa, al sud de França, però es va exercir millor en el paper de predicador.
El seu ensenyament de la fe catòlica era tan senzill i rotund que els més illetrats i innocents podien entendre els seus missatges. Per això va ser declarat Doctor de l'Església pel Papa Pius XII el 1946.